Dissabte 20 de juny visita a l’Ermita de Santa Magdalena de Puigsac, Pardines.

Sortida de Begues a les 9h. Previsió de tornada a mitja tarda.

Visita comentada per Cesca Prats durant el matí i tindrem la possibilitat de quedar-nos a dinar a Pardines. Cal inscriure’s per coordinar els cotxes.

Preparant la sortida del mes de juliol per fer la ruta de Maria Magdalena al sud de França i obert a tothom qui estigui interessat/da, aquest mes de juny fem una sortida per visitar l’ermita de Santa Magdalena de Piugsac, aprop de Ribes de Fresser. Per anar-hi compartirem els vehicles particulars que estiguin disponibles. Ens acompanyarà la Cesca Prats, historiadora i experta en lectura de la imatge.

Per introduir-nos en el tema:.

Al Gènesis hi ha dos relats de la creació humana, un darrera l’altre i molt diferents.

Aquest és el primer:
“ 1.26. Aleshores Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, segons semblança nostra, i que senyoregi sobre els peixos de la mar, sobre els ocells del cel, sobre el bestiar, sobre tots els animals feréstecs i sobre tots els rèptils que s’arrosseguen per la terra.
1.27.Déu creà l’home a imatge seva,
a imatge de Déu el creà:
els creà home i dona”.

Aquest relat, tot i ser el primer, va arraconar-se mentre es perpetuava el segon, amb una dona creada a partir d’una costella de l’home, dependent fins en el seu origen.

El primer relat, ens proposa un Univers en equilibri, creat a imatge de Déu per un principi masculí i un principi femení. Tanmateix, els dirigents del “poble escollit” varen decidir prioritzar la força per sobre de l’abundància, tot subjugant el principi fecund. Tot i que els cabalistes segueixen buscant Matronita, la part femenina de Yahveh..

En el Món Antic els pobles “no escollits”, varen tendir a l’equilibri diví entre els dos principis, però l’aliança de l’Imperi Romà amb el cristianisme, va significar que la destrucció de la feminitat va convertir-se en objectiu prioritari.

Malgrat la postura i l’actuació oficials, grups de persones volien recuperar l’equilibri universal, s’organitzaren en un moviment transversal de salvació que arriba fins als nostres dies, sempre titllat de maligne, heretge o perillós. És per saber més d’aquest moviment que aquest juliol que ve ens acostarem a la Provença, darrera els passos de Maria de Magdala, la Sangraal.

Però per començar el nostre apropament, el  20 de juny ens acostarem a meditar, reflexionar i sentir a l’església de Santa Magdalena de Puigsac, prop de Pardines.

L’objectiu és experimentar l’energia d’un temple romànic, edificat segons “els patrons de l’arquitectura de la llum” i consagrat el 1175 a petició dels vilatans sota aquesta advocació, quan els càtars, adoradors del principi femení en la Magdala ja trescaven per les valls pirinenques, alhora que destriem qui va ser aquesta dona tan odiada per l’estructura eclesial, que va convertir-la en prostituta, quan era “l’apòstol dels apòstols” en l’Església primitiva.

Aquesta primera trobada amb l’essència femenina i el seguiment del personatge històric ens pot representar una obertura conscient al principi que anirem a buscar a la Provença.

Més sobre Maria Magdalena i Puigsac.

CÀTARS, TROBADORS i MARIA DE MAGDALA A PUIGSAC
“Després de dir tot això, Mariam va romandre en silenci, atès que el Salvador havia parlat amb ella fins aquí. Aleshores, Andreu  va parlar i va dir als germans: “Digueu què us sembla el que ha dit. Jo, per la meva part, no crec que el Salvador hagi dit aquestes coses. Aquestes doctrines són ben estranyes”. Pere va respondre parlant en els mateixos temes i els va interrogar sobre el Salvador: «Ha parlat amb una dona sense que ho sapiguem, no manifestament, de manera que tots haguem de mirar-la i escoltar-la? És que l’ha preferida a nosaltres?.  Mariam es va posar a plorar i va dir-li: “Pere, germà meu, què penses? Suposes potser que jo he reflexionat aquestes coses per mi mateixa o que menteixo respecte al Salvador?

Aleshores Leví va parlar i digué a Pere: “Pere, sempre has estat impulsiu. Ara et veig practicant contra una dona com si fos un adversari. Si el Salvador la va fer digna, qui ets tu per rebutjar-la? Ben cert és que el Salvador la coneix perfectament; per això la va estimar més que a nosaltres. Més aviat, doncs, avergonyim-nos i revestim-nos de l’home perfecte, partim tal com ens ho va ordenar i prediquem l’evangeli, sense establir cap altre precepte ni cap altra llei fora del que va dir el Salvador”.

Evangeli de Maria Magdalena. Text copte. Segle II
Aquest text pertany a un dels Evangelis Apòcrifs, que va ser descobert el 1896 i ens posa en contacte amb dos elements de la nostra trobada: Maria de Magdala -Santa Maria Magdalena pels diferents corrents cristians- i el pensament inspirador del catarisme.

Maria de Magdala, font d’hipòtesis i controvèrsies sobre la relació que va mantenir amb Jesús el Crist, era anomenada per l’església primitiva “Apòstol dels Apòstols”, però,  en el procés de masculinització de la institució executat durant l’Edat Mitjana, va acabar convertint-se oficialment en una prostituta penedida, testimoni d’alguns moments de la vida de Jesús. Tanmateix, el corrent subterrani que feia sobreviure les divinitats femenines de les religions primitives amb altres aparences, va retornar-la al seu lloc, durant el segle XI, per la voluntat d’alguns membres del monacat benedictí i de corrents alternatius tan importants com el catarisme.

La tradició i els especialistes s’han posat d’acord en assenyalar l’Abadia de Vezélay, a la Borgonya, construïda l’any 1037, com el primer temple consagrat a Maria Magdalena. La petició dels habitants de Puigsac -en algun text hi consta Puigsec- de tenir un espai de culte a prop  i  que fos consagrat a Santa Magdalena, sembla estar en la línia de recuperació del culte a aquesta santa, potser propiciat pels monestirs propers, però, més aviat, per la influència de l’església càtara, que al 1175, quan fou consagrat el temple, ja tenia implantació a les valls pirenaiques.

La gent anomenava els membres d’aquesta església Bons Homes –malgrat tenir dones en el moviment- o Perfectes – segons la denominació que va donar  la Inquisició als seus clergues – però, tècnicament, s’anomenaren càtars, de Καθαρός -purs- i més tard van ser anomenats, sense gaire sentit, albigesos. Formaven part d’un corrent de pensament cristià –l’Església va anomenar-lo heretgia en un moment adequat políticament- que partia del gnosticisme. Déu –principi del Bé- creà l’existent: el cel i els esperits, que no poden ser destruïts. Satanàs –principi del Mal- va crear una il·lusió: el món material, visible i inestable, on tot està sotmès a la violència, la corrupció i la mort, … Creien que Jesús,  un esperit pur que va adoptar l’aparença humana per poder comunicar-se, va ser enviat per Déu a predicar el rebuig a la matèria. Defensaven els estats de pobresa i castedat, a més de l’alimentació basada exclusivament en productes no originats per còpula.
Els càtars es van desplegar per tots els països de la Mediterrània, però els que s’instal·laren a Catalunya procedien d’Occitània, on la seva doctrina havia arrelat profundament. Occitània, durant els segles XI i XII, era la punta de llança de l’art, la literatura i les ciències, d’aquí la importància que varen tenir les idees heterodoxes, donat que la seva cultura es basava en la recerca del coneixement.

És en aquesta cultura atípica on sorgeix una figura aliena al context europeu, però que, més tard, s’expandirà en totes direccions: el trobador. Normalment era un membre de l’estament més alt -un senyor- que escrivia cançons en la llengua del poble. Les cançons tenien temes tan diversos com la cavalleria, la política, els costums,… però la majoria, eren  himnes al principi femení, que s’idealitzava, gairebé es divinitzava.

La dona es convertia en una deessa que, potser, era una santa. No  cal oblidar que els abrandats trobadors, quan juraven amor etern, ho feien per Santa Magdalena. Ni que les acusacions de criptocatarisme s’han sovintejat respecte als trobadors. Potser el fet que les cançons s’escriguessin en occità i no en llatí, que l’amor cortès fos una manifestació del matrimoni espiritual, com consideraven els càtars va ser el de Jesucrist i Maria de Magdala i l’època de decadència compartida, poden ser motius per a la sospita, però no són pas proves concloents.

És en l’apogeu d’aquests corrents quan, als dos cantons del Pirineu, van bastir-se petites esglésies com la de Santa Magdalena de Puigsac, que representen una síntesi atípica del missatge romànic.

Cal recordar que la sintaxi romànica es basa en la planta de creu llatina o l’Homo quadratus de Vitrubi, que Leonardo va popularitzar. En aquest model, l’espai quadrat d’intersecció entre el braç llarg, la nau, i el braç curt, el transsepte, està cobert per una cúpula semicircular. Aquest és el punt de perfecció on el quadrat -el 4, del ritme terraqüi- és cobert per l’infinit del cel: el microcosmos unit al macrocosmos.

El model romànic també inclou una torra per a les campanes que uneix, de  forma visual i sonora, la terra i el cel. Una torra que implica dificultat per pujar-la i perspectiva jeràrquica per a la divinitat.

En les esglésies d’una sola nau, com Santa Magdalena, no existeix el moment de plenitud arquitectònica del creuament o, com a mínim, no és aparent, ni tampoc s’hi ha construït una torra. L’espadanya que té, és un fet comunicatiu afegit amb posterioritat.

Aquest és un model constructiu i simbòlic molt diferent de l’arquetípic. D’entrada cal fixar-nos en la planta: una nau rectangular que s’uneix amb un absis semicircular.

Però, observem l’arquitectura original  de la llum – per fer-ho, ens cal prescindir de les intervencions posteriors en la paret oest -. En un principi, hi havia la finestra de l’absis dirigida a l’est i que, segons els cànons, estaria enfocada a l’ortus del 22 de juliol, diada de la santa. En la paret sud s’hi obrien dues finestres i la porta d’entrada. En aquest temple, l’accés a la divinitat no és estàtic, sinó dinàmic.

La porta d’entrada i les finestres il·luminen el camí de la transcendència i estan al sud, símbol del principi masculí i del foc – purificació – i la trobada amb l’espiritual es dona al final del camí, a l’altar – quadrat, terra, microcosmos – il·luminat per la llum de l’est, símbol del naixement i renaixement del Sol i de  Venus i símbol també de l’aire – espiritualització -. És la mateixa unitat amb una materialització diferent, més abstracta, al construir-se  amb un element material com la pedra i un de subtil com la llum. Avançant-se a la dualitat quàntica !

No ens ha d’estranyar gens que la paret del nord no tingui punts de llum perquè representa el principi femení i la terra,  que necessiten l’obscuritat per generar qualsevol fruit. En quan a les intervencions posteriors, cal entendre els benintencionats constructors del segle XVIII que, desconeixedors dels significats del romànic, van obrir un òcul i una porta a l’oest, a la recerca de la simetria, tan estimada en aquells moments asimètrics, No sabien que els originals havien deixat en l’obscuritat l’oest perquè és el símbol de la decadència, la mort i, per extensió, del Judici Final, encara que també de l’aigua, primordial regeneradora de la mort i la vida.

Amb tot això, hi queda un punt per clarificar, l’absència de torra. El costum és considerar els quatre punts cardinals com els únics vectors espacials i ens oblidem de l’alçat: el zenit – la intersecció d’un punt en vertical amb l’esfera celeste – i el nadir – el diametralment oposat al zenit-.

L’experimentació m’ha mostrat que la majoria d’espais sagrats que no s’enfilen cap al cel, enfonsen la seva recerca espiritual en la terra. No construïen torres al déu celeste, quan la bioenergia de la terra, en un espai consagrat al principi femení, acosta la plenitud. D’aquí la senzilla experimentació que podem fer dels vòrtex energètics que aporten energies tel·lúriques de diferent naturalesa en aquest espai.

“Bona Dama, pregueu Déu per la pecadora que jo sóc, que  em dugui a una bona fi”

Darrera part del Melhorament càtar