Ventre blanc – (White Belly)              Catalunya, 2012

Durada: 111 minuts

Selecció oficial World Première Festival Internacional de Busan (Korea del sud) / Selecció oficial KIFF (India)

“Un capgròs és una persona que s’ha empassat una altra persona”

 “Un filme de pulso universal,   un brutal i original Kaurismaki Mediterráneo”

                       Mirito Torreiro, festival de Málaga

“Ventre blanc és una raresa magnífica. No hi ha cap film que se li assembli”

Octavi Martí, Filmoteca de Catalunya

                       “A fable full of mysteries. Without any background information, the conversation and mysterious lines lead the audience to the characters who are to be gradually discovered, making the film even more mysterious. The last scene full of esthetic sensibility will amazingly thouch the heart of the audience”

     Soueon Rhee, Busan International Film Festiva

“Un film d’una nostàlgia ferotge i pura,

 fet d’una matèria humana tan fràgil com valuosa”

Agustí Vila, director

“La pel.lícula de l’any”

David Caño, revista Benzina

Guió i direcció: Jordi Lara

Fotografia, càmera i edició: Jordi Crusats

Càmera i direcció tècnica: Sergi Lladó

Música: Jordi Lara

Produïda per Bubulina Films

Repartiment principal: Xevi Furriols, Enric Andreu, Manel Dot, Xevi Blancafort

Amb la col.laboració d’Osona Gegantera, Ajuntament de Vic, CPCPTC, NU2’s, Fira Mediterrània i Josep M. Serracant a la memòria de Montserrat Camps

La boira se n’ha anat de la ciutat i en Manel, meteoròleg aficionat, farà tot el possible perquè torni. El seu amic Enric, secretament verge als trenta-cinc anys, es debat entre l’amor físic que li ofereix una admiradora en un xat i l’amor de cavaller medieval que sent envers una noia que no ha vist mai però de la qual ha sentit parlar. En Furri, vigilant en un museu d’art sacre que va perdre la fe arran de la mort d’un ésser estimat, vol tornar creure en Déu. En Manel, l’Enric i en Furri són les persones reals que porten els capgrossos a la festa major. I aquestes són les històries secretes que s’amaguen dintre el capgròs. “Un capgròs és com una persona que s’ha empassat una altra persona” diu la nena que els observa. I la boira que no torna. I la trama que ordeix l’entrenador per tornar a veure ballar la seva mare, antiga ballarina malalta d’Alzheimer que només se’n recorda de ballar.

 

Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador. Els protagonistes, Xevi Furri, Enric Andreu, Manel Dot i Xevi Blancafort, les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador, s’interpreten a si mateixos en històries de ficció que tanmateix els toquen de molt a prop a la vida real. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir la vida que s’amaga dintre el capgròs. Un film reivindicatiu però sense consignes.

Després d’escriure i dirigir desenes de documentals per a la televisió i de publicar, entre d’altres, la novel.la “Una màquina d’espavilar ocells de nit” (Menció premi Ciutat de Barcelona 2009 de narrativa), Lara ens presenta un llargmetratge sobre la fe, la desmemòria, el tendre patetisme de l’ésser humà. Com en la seva literatura, ens proposa una forma atemporal de modernitat i de trangressió. Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però presentades amb una mirada continguda i contemplativa, un disseny de plans auster i mil.limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera. La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que s’ha buidat,per emplaçar-nos en un territori visual a mig camí entre el real i l’oníric. El director tècnic Sergi Lladó ha dut a bon terme un projecte cinematogràfic ambiciós rodat amb molt pocs mitjans i l’esforç de molts agents i persones.

Notes de direcció

La poesia, en el film, que sembli fortuïta. He compost la música per al film per trobar com han de palpitar els silencis del film.

Un cop he trobat el to cinematogràfic d’una seqüència, he eliminat la música.

 

 

S’ha de mirar amb el savi passotisme dels vells i la capacitat de fascinació dels infants. No et prenguis gaire seriosament l’època que vius.

Captura en el present allò que mereix superar l’instant.

 

 

No són actors: fan veure que són actors. Ho fan per explicar la seva veritat personal mitjançant el cinema, mitjançant una teràpia cinematogràfica.

És aquest veritat prèvia i final la que commou.

‘Ventre blanc’ o la malenconia de la infantesa. Crítica de Pep Puig. Barcelona./ .10.2013

Aquest dimecres a les 20h s’estrena a la Filmoteca de Catalunya la pel·lícula Ventre blanc, de Jordi Lara, autor de la celebrada novel·la ‘La màquina de fabricar ocells de nit’ (1984). Se’n farà una segona projecció el diumenge 3 de novembre a les 17h. Pep Puig ja ha vist ‘Ventre blanc’ i el qualifica de ”film estrany, poètic i agosarat alhora”.

Ventre blanc, un llargmetratge de ficció de Jordi Lara

Un dels personatges de Ventre blanc és un meteoròleg en crisi que està obsedit perquè la boira ha desaparegut del seu Vic natal; segons la seva teoria, la boira només tornarà quan el terra de la ciutat recuperi el fred de tota la vida; així, una matinada, acompanyat per la seva colla d’insòlits amics (que són els mateixos que porten els capgrossos de la ciutat) decideix acostar-se furtivament a la Plaça Major, i després d’escampar en cercle trossos de gel que van traient d’una furgoneta, s’asseuen a esperar que arribi la boira. Visualment, és un moment impagable, bellíssim. I la metàfora és d’una gran força. La boira és el ventre blanc de la ciutat, aquella mena de claustre matern de la infància on les coses encara eren al seu lloc, immutables. Sense boira, paradoxalment, tots aquests personatges viuen a les palpentes, desorientats, com a la recerca d’alguna cosa essencial que no saben ben bé què és.

Aquí rau el valor universal d’aquest film, per altra banda, tan local i tan nostre. En el posat dels seus personatges. Què els passa? Quina estranya tristesa els fa anar d’una banda a l’altra, perduts i sense rumb? Sabem que un està abatut perquè s’ha esvaït la boira, l’altre perquè pateix una crisis de fe, i el tercer –poca broma- perquè no ha estat mai amb cap dona, però en realitat a poc a poc anem descobrint que el motius de tanta malenconia són més profunds.

Ventre blanc és una mica l’Amarcord particular del Jordi Lara. Si les peripècies iniciàtiques del personatge de la seva extraordinària novel·la, Una màquina d’espavilar ocells de nits, se situaven més en el marc de l’adolescència i la joventut, la geografia vital de Ventre blanc és la infància.Amarcord però sense boira. Recordem, sinó, que un dels moments màgics d’Amarcord  és quan apareix una boira que embolcalla tota la ciutat i això dóna permís als nens per dansar lliurement i fer tot allò que tenen vetat a la llum del dia. En canvi, els personatges de Ventre blanc s’han quedat sense boira, i per tant sense l’alegria primigènia. Amb els recursos tècnics i econòmics de Fellini, potser a Lara li hauria vingut de gust recrear la boira de quan a Vic encara hi havia boira, o hauria fet un càsting per trobar els nens amb el carisma pertinent. Pràcticament sense recursos, s’ha hagut de conformar amb els personatges tal i com són avui, ja granadets, castigats pel temps i desesperats, i amb una ciutat on del passat només en queda un ressò llunyà i les esglésies buides.

Hi ha molta veritat en Ventre blanc. Però així com Fellini, i tants altres menys inspirats, construeixen la seva veritat a través del mite, o del record mitificat –mai una estanquera ha tingut el volum de pits de l’estanquera d’Amarcord-,  Jordi Lara aconsegueix revelar-nos la seva veritat despullant el mite. De la infància dels seus personatges, per exemple, ja només en queda una nosa indefinida; de la ciutat ha desaparegut la boira i només en queda una ciutat estupefacte, quasi morta; els capgrossos s’han quedat sense ànima perquè els seus portadors arrosseguen una crisis de ca l’ample (o viceversa), i fins i tot, si filem prim, hi ha moments a la pel·lícula d’una estatisme tan pur que sembla ben bé que el director s’hagi quedat sense càmera per filmar.

Ventre blanc, un llargmetratge de Jordi Lara

Vet aquí la gran audàcia d’aquest film estrany, poètic i agosarat alhora; haver capturat, amb els mínims mitjans i sense trampes evocadores –si exceptuem una musiqueta trista i preciosa com una mala cosa- el cor i el misteri de la infància. En aquest sentit, Ventre blanc té alguna cosa del cine dels pioners, almenys en l’actitud, la d’aquells que un dia es van adonar que l’única manera de protegir-se contra la inclemència del temps, era agafar la càmera –encara que estigués mig espatllada- i esperar que tornés la boira.

Ventre blanc – (White Belly)              

Catalunya, 2012

Durada: 111 minuts

Format:  HD1080p , Color

 

Selecció oficial World Première Festival Internacional de Busan (Korea del sud) / Selecció oficial KIFF (India)

 

“Un capgròs és una persona

 que s’ha empassat una altra persona”

 

 

                    “Un filme de pulso universal,

   un brutal i original Kaurismaki mediterráneo”

                       Mirito Torreiro, festival de Málaga

 

 

“Ventre blanc és una raresa magnífica. No hi ha cap film que se li assembli”

Octavi Martí, Filmoteca de Catalunya

 

                      “A fable full of mysteries. Without any background information, the conversation and mysterious lines lead the audience to the characters who are to be gradually discovered, making the film even more mysterious. The last scene full of esthetic sensibility will amazingly thouch the heart of the audience”

     Soueon Rhee, Busan International Film Festival

 

 

“Un film d’una nostàlgia ferotge i pura,

 fet d’una matèria humana tan fràgil com valuosa”

Agustí Vila, director

 

“La pel.lícula de l’any”

David Caño, revista Benzina

 

                                                          

 

 

Guió i direcció: Jordi Lara

Fotografia, càmera i edició: Jordi Crusats

Càmera i direcció tècnica: Sergi Lladó

Música: Jordi Lara

Produïda per Bubulina Films

Repartiment principal: Xevi Furriols, Enric Andreu, Manel Dot, Xevi Blancafort

Amb la col.laboració d’Osona Gegantera, Ajuntament de Vic, CPCPTC, NU2’s, Fira Mediterrània i Josep M. Serracant a la memòria de Montserrat Camps

 

 

La boira se n’ha anat de la ciutat i en Manel, meteoròleg aficionat, farà tot el possible perquè torni. El seu amic Enric, secretament verge als trenta-cinc anys, es debat entre l’amor físic que li ofereix una admiradora en un xat i l’amor de cavaller medieval que sent envers una noia que no ha vist mai però de la qual ha sentit parlar. En Furri, vigilant en un museu d’art sacre que va perdre la fe arran de la mort d’un ésser estimat, vol tornar creure en Déu. En Manel, l’Enric i en Furri són les persones reals que porten els capgrossos a la festa major. I aquestes són les històries secretes que s’amaguen dintre el capgròs. “Un capgròs és com una persona que s’ha empassat una altra persona” diu la nena que els observa. I la boira que no torna. I la trama que ordeix l’entrenador per tornar a veure ballar la seva mare, antiga ballarina malalta d’Alzheimer que només se’n recorda de ballar.

 

Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador. Els protagonistes, Xevi Furri, Enric Andreu, Manel Dot i Xevi Blancafort, les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador, s’interpreten a si mateixos en històries de ficció que tanmateix els toquen de molt a prop a la vida real. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir la vida que s’amaga dintre el capgròs. Un film reivindicatiu però sense consignes.

 

Després d’escriure i dirigir desenes de documentals per a la televisió i de publicar, entre d’altres, la novel.la “Una màquina d’espavilar ocells de nit” (Menció premi Ciutat de Barcelona 2009 de narrativa), Lara ens presenta un llargmetratge sobre la fe, la desmemòria, el tendre patetisme de l’ésser humà. Com en la seva literatura, ens proposa una forma atemporal de modernitat i de trangressió. Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però presentades amb una mirada continguda i contemplativa, un disseny de plans auster i mil.limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera. La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que s’ha buidat,per emplaçar-nos en un territori visual a mig camí entre el real i l’oníric. El director tècnic Sergi Lladó ha dut a bon terme un projecte cinematogràfic ambiciós rodat amb molt pocs mitjans i l’esforç de molts agents i persones.

 

 

 

 

 

 

 

Notes de direcció

 

La poesia, en el film, que sembli fortuïta.

 

He compost la música per al film per trobar com han de palpitar els silencis del film.

Un cop he trobat el to cinematogràfic d’una seqüència, he eliminat la música.

 

 

S’ha de mirar amb el savi passotisme dels vells i la capacitat de fascinació dels infants. No et prenguis gaire seriosament l’època que vius.

Captura en el present allò que mereix superar l’instant.

 

 

No són actors: fan veure que són actors. Ho fan per explicar la seva veritat personal mitjançant el cinema, mitjançant una teràpia cinematogràfica.

És aquest veritat prèvia i final la que commou.