Les constel·lacions familiars sistèmiques són  un mètode terapèutic creat per Bert Hellinger, treballa amb la persona enfocant la mirada en el seu sistema familiar. Això vol dir que entén el símptoma que la persona presenta com una expressió d’algun desordre que té lloc dins el sistema familiar.

El símptoma, problema o malestar que la persona expressa pot mostrar-se a través de diferents formes: pot ser directament un conflicte amb algun membre de la família, per exemple una relació difícil amb algú de la família construïda, és a dir, l’actual, com la parella, el fill o filla, o també amb algú de la família d’origen: la mare, el pare, germà, etc. També pot expressar-se a través de malestars físics de llarga durada com migranyes, lumbàlgies, al·lèrgies, etc. D’altra banda, a vegades les persones poden descriure malestars més generals, angoixes persistents, dificultat per a prendre decisions, pessimisme crònic, etc.

Sigui com sigui la via d’expressió, es concep la problemàtica que entorpeix el benestar personal com el resultat d’algun tema no resolt dins el sistema familiar. El o la constel·lador/a és la persona qui guia aquest procés, si bé cal tenir en compte que no parteix d’una idea predeterminada, és a dir, no dirigeix el procés cap a un objectiu predeterminat sinó que, com deia, el guia cap a la direcció que el propi sistema mostra.

La forma com es du a terme aquest mètode és a través d’un treball en grup (si bé també es poden fer constel·lacions familiars de forma individual) on es representen de forma  fenomenològica certes persones del sistema familiar. En primer lloc es delimita la demanda que fa la persona i a partir d’aquí el o la constel·lador/a diu quines persones del sistema familiar s’han de col·locar per començar el treball en el camp (l’espai físic lliure que queda dins el cercle de persones). A partir d’aquí les persones, (desconegudes per a la persona que treballa el seu cas) comencen a moure’s, tenint sensacions i emocions com les pròpies persones a qui representen.

La informació que és té en compte per treballar des d’aquest mètode són fets rellevants com malalties greus, accidents, morts violentes, suïcidis, avortaments, exclusions degudes a malalties mentals o per orientacions sexuals mal vistes en el context social, agressions físiques o sexuals, etc. No es demanen descripcions ni percepcions de la realitat que la persona té sobre aquests fets, un excés d’informació no rellevant tan sols interfereix en el procés. Hi ha terapeutes o constel·ladors, com és el meu cas, que realitzem, sempre que sigui possible, una sessió individual prèvia per tal de recollir tota aquesta informació familiar, d’aquesta manera en el moment de la constel·lació ja conec les dades rellevants i les persones es poden centrar completament en sentir, a més permet preservar en gran mesura la intimitat de la persona.

Al principi parlava de restablir l’ordre familiar i, tot i que és el propi sistema qui mostra la direcció que ha de prendre, Bert Hellinger, després d’anys de constel·lacions, fa referència a tres lleis universals de les relacions humanes, ell ho anomena els ordres de l’amor. aquests ordres permeten un equilibri sistèmic, moltes vegades tan sols es tracta de recuperar un espai de dignitat per a cada membre de la família, sovint d’aquells que no hi són, però que pel fet d’haver aquest desequilibri fa que es mostri a través de diferents persones fins que es resol. Els tres ordres consisteixen en:

• Pertinença: necessitat bàsica de les persones de conviure amb un sentiment profund de què pertanyen a un família, a un col·lectiu, territori o cultura. Un sistema ha de garantir les condicions per a què tots els seus membres puguin desenvolupar aquest sentiment de pertinença, la qual cosa dóna lloc a la construcció de la identitat, autoestima, reconeixement, etc.
• Equilibri entre el donar i el rebre: si no hi ha un equilibri apareixen desigualtats que generen relacions desequilibrades, on qui dóna pot passar factura, inconscientment, a qui rep, que es troba en una posició de fragilitat i d’impossibilitat de retornar tot el que rep. També es pot convertir en una relació entre una víctima i un culpable.
• L’acceptació dels rols i les jerarquies en les relacions: és important que cada membre ocupi el seu lloc en relació als altres, per ordre d’arribada però sempre predominant el sistema actual vers el passat. Un exemple de vulneració d’aquesta regla pot ser quan els pares col·loquen als fills en una posició que no els correspon per mirar de resoldre les seves dificultats de parella, o els atribueixen un excés de responsabilitat.

Les conseqüències d’una transgressió d’aquestes regles pot desembocar en diferents símptomes com hem dit abans, segurament tots podem trobar exemples en la nostra memòria. Per exemple es pot donar arrogància i omnipotència quan algú es considera millor o més gran que els altres, culpabilitat quan algú està implicat amb algú del passat que va cometre alguna agressió, tendència a la mort quan algú segueix algun membre mort en el passat, etc.

El curiós d’aquestes expressions és que darrera sempre hi ha de base l’amor, potser amor cec i immadur, i una fidelitat cega que impossibilita el creixement, individual i social.

Al llegir aquest text pots pensar si no has vist mai una constel·lació familiar que és quelcom estrany i fins i tot inquietant, ja sabem que allò desconegut genera aquesta sensació, però si no analitzem per un moment i ens deixem sorprendre podrem experimentar la senzillesa del mètode, la rapidesa i potencialitat amb que treballa, i que en definitiva el que fa és treure a la llum conflictes de l’inconscient familiar per tal de ser resolts.

Maite Torras